08/03/2012
29/02/2012
¿Quienes son nuestros huéspedes?; ¿Qué opinan?
Com es viu la onada de fred al carrer?
- La major part del dia ficat al Metro, o a llocs tancats (vestíbuls i demès) i molt sacrifici; els centres d’acollida (Font Honrada, Heura, Assis...) amb moltíssima gent. No obstant vaig veure que hi havia molta informació sobre la “operació fred”, avisant a tothom que ja s’havia iniciat, i que podien passar per Acàcies.
Que els hi fa falta?
- Mes atenció social; No val amb una visita al mes de 30 minuts, i que desprès se’n desentenguin de nosaltres
fins el proper mes. 30 dies triguen molt de passar. S’hauria de fer un seguiment mes exhaustiu d’aquestes persones.
Com ho veuen els qui no tenen res a veure (els qui no són d’aquest món)
- Per mi no existia aquest mon; era una cosa que la veia alguna vegada pel carrer, però no hi pensava... era com veure una bústia o un cotxe aparcat o... et penses que forma part del mobiliari urbà. Alguna vegada amb algun documental de la tele si que vaig pensar que si mai em toqués a mi, no em sortiria mai...
Perquè no s’hi vol anar als albergs?
- S’han acostumat, no volen normes, no volen el que per ells es una presó. S’han acostumat a que, del mati fins a l’hora d’anar a dormir, no tenen horaris, no tenen que donar explicacions, no tenen responsabilitats... Com que les necessitats bàsiques las tenen cobertes (alimentació, roba...) per dormir prefereixen passar la nit a un caixer o similar.
L’Ajuntament ha proposat a 205 persones anar al alberg, 102 ho han rebutjat. Per que ho han rebutjat?
- Aquesta gent valoren més la seva vida que el haver de complir una sèrie de normes durant uns dies. Al cap i a la fi, nomes hi seran durant uns pocs dies i desprès, podran tornar a la seva vida i la seva llibertat.
Què creus que hauria de canviar perquè accedeixin més persones?
- No ho se. Oportunitats per treballar, però sobre tot, un major seguiment a nivell social, amb treballadors “de carrer” que poguessin comprobar “in situ” la seva situació real.
S’hauria de tenir un major grau de permissivitat envers aquestes persones (tema de sancions, gratuïtat transport públic, etc.) ?
- Sí. Especialment en transports, a nivell d’ajuts de les administracions, però també un major grau d’implicació de la gent (els revisors de transport podrien tenir una mica de màniga ample).
05/01/2012
Prieteni buni noroc
Les coses a vegades van malament; d’altres , bé.....i, en ocasions, comencen malament i acaben molt i molt bé; en Gerard i l’Eli. en son plenament conscients. Vam ( perquè ho vam passar malament tots ) patir moltíssim, va ser molt dur, però va valer la pena. Sense dubte.
Ells són un matrimoni romanès que van venir fa uns anys a buscar-se la vida; van recórrer mitja espanya i aquí a Barcelona van començar a trobar estabilitat; de sobte, una esquizofrènia que semblava oblidada va aparèixer...l’Eli. no n’era ni conscient. El Gerard patia...patia molt al seu costat. Ho van començar a perdre tot; les visites a serveis socials van augmentar, i van acabar dormint en una pensió els dos; ella, no admetia la seva malaltia...i seguia vivint en un mon imaginari que creia real. Ell, intentava tirar endavant. Tenien però una raó important, una raó molt important per viure : el seu fill, cuidat pels pares d’ell en un petit poble dels Càrpats.
La situació era insostenible; l’Eli va passar 3 mesos tancada a l’habitació de la pensió, sense sortir. En Gerard ens va demanar ajuda.,..i al cap de tres mesos, el primer dia que va sortir fora de l’habitació, el primer dia que va venir al centre per buscar aliments, vam passar una situació difícil. Una situació compromesa...però necessària.
Vam gestionar un ingrés a l’hospital. Ella s’havia de tractari estabilitzar, i més si volien tornar a Romania a cuidar el seu fill. Va ser duríssim, i més dur encara pel Gerard, que va veure com s’enduien la seva parella contra la seva voluntat. Era necessari. El Gerard i nosaltres sabíem que era necessari, era un perill per ella mateixa. Duríssim, però necessari.
Al cap de tres setmanes d’ingrés hospìtalari, van marxar a Romania. Actualment ella està estable...ell feliç; ella es medica i cuida del seu fill, ell treballa en un forn de pa. Ara ens han enviat fotografies de com ha millorat la seva vida... i agraeixen l’esforç que tots vam fer per a poder sortir del tunel sense sortida on érem.
I què millor que veure-ho reflectit en un mail, on textualment ens va dir :
( ... ) no e olvidado de vosotros i nunca olvidare lo siento no enviarle mas pronto una señal de vida pero es que todo a cambiado es decir a vuelto a ser una vida normal ( ... )
A vegades, cal passar per situacions duríssimes que son part del camí per a sortir-se’n.
Gràcies pel valor que ens heu mostrat, Gerard i Eli, i ara, disfruteu de la vida i del vostre fill!!
Prieteni buni noroc / Bona sort amics
21/12/2011
Punxades d’afecte
Els principals símptomes de la grip son febre, cansament, dolors musculars i articulars , marejos, pèrdua de la gana y cansament generalitzat. Per a la gent d’Assís, ben al contrari, quan arriba l’època de grips estem contents. Significa que la Rocío, la Núria i el Roger ( professionals del CAP de Sarrià ) vindran a visitar-nos....
I això és molt significatiu. No només ens posen la vacuna de la grip, sinó que també la del pneumococ, ens prenen la pressió, ausculten, i ens miren aquelles dolències que mes ens preocupen. Ho fan sempre amb un somriure a la cara, i de manera desinteressada. Ja els coneixem...de fa anys, i ells a nosaltres. El dia de les vacunacions ja forma part de la dinàmica anual del centre.
Mil gràcies CAP SARRIÀ, per les enormes facilitats que ens poseu i per ajudar a fer més accessible la salut als col·lectius més desafavorits.
13/10/2011
26/09/2011
El pobre no tiene quién le escriba
Este agosto se ha hablado mucho, demasiado, para bien y para mal de la Renta Mínima de Inserción y las consecuencias que han generado las modificaciones aplicadas por el Govern de Catalunya.
No entraré en detalles, cada cual es dueño de sus actos y opiniones. Ya es septiembre y volvemos a la rutina diaria que nos trae las consecuencias del parón estival. A día de hoy, quiero imaginar un verano ideal; para mi y par ti que no pudiste disfrutar de tu merecido descanso.
Imagino que esperabas un escrito diciendo que ya está, que tus penurias y las de tu familia se aligerarían, una vez más, gracias a la solidaridad de tu país. Upss, perdón, esta vez no.
El talón certificado no ha llegado y la puerta permanecerá cerrada durante los últimos días del mes de agosto. Solo te queda el buzón.
Imagino que, afortunadamente los carteros, te conocen y saben de primera mano tu situación, se alían con profesionales y voluntarios y optan por hablar con sus compañeros y superiores. Deciden no entregar los avisos de certificado; entienden y comparten tu sufrimiento así que ponen cada día unos listados, en la puerta de ese Centro, informando que si tu nombre aparece en la lista tienes la suerte de poder ir a una dirección de correos a recogerlo.
Y funciona, y se llama solidaridad, porque conocen tu realidad, porque saben lo que representa para ti y para todos poder mantener a la familia, comer, dormir, mantenerte aseado…, en definitiva, sentir que eres tú porque te sentimos.
Imagino que os damos las gracias, de verdad carteros, en nombre de los que hemos vivido y sentido vuestra comprensión.
La grandeza y solidaridad de nuestro País está en ti y en mi o en una carta que compartir.
Anónimo
Suscribirse a:
Entradas (Atom)